ASSAJOS LITERARIS

Aquest és un llibre sobre literatura. Valent-se de diversos gèneres periodístics, com l'entrevista, la crònica o la ressenya, s'exploren l'obra i la personalitat d'escriptors catalans com Josep Pla, Gaziel, Llorenç Villalonga, Pere Calders o Montserrat Roig, a la primera part del llibre. A la segona, s'eixampla la perspectiva en el temps i en l'espai i s'ofereixen aproximacions a obres i autors d'èpoques diverses que han esdevingut clàssics, des d' El convit platònic o el Satiricó de Petroni, fins a Defoe, Conrad, Jünger, Bassani, Pasolini o Steiner. Clou el llibre un epíleg de caire autobiogràfic titulat "Lectures inoblidables". En conjunt, Exploracions és una immersió en el plaer de la bona literatura, aquella que ensenya i delecta, tot reunint els dos termes de la màxima horaciana.

La història de Julien Sorel i Madame de Rênal comença essent realista i acaba en la sordidesa i l'agror; La cartoixa de Parma, en canvi, és irreal i meravellosa. Els personatges d'El roig i el negre són, en el fons, desagradables; els de La cartoixa... són tràgics i bells. A La cartoixa... Stendhal va aconseguir –i aquest verb hauria de ser entès en el sentit de "capturar quan passa", igual que un caçador– una de les novel·les més fascinadores que s'hagin escrit. Aquest adjectiu, aquí no és un recurs fàcil, perquè La cartoixa... fa exactament això, fascina.

Els qui la van conèixer de jove, parlen d'una Montserrat Roig militant apassionada i fervorosa del comunisme i del feminisme, que feia sentir la seva veu en les assemblees d'estudiants en la universitat franquista. O, més ben dit, antifranquista. Cap allà l'any 1989, però, abans que la seva vida entrés en un desenllaç prematur i dolorós, Montserrat Roig era una dona a qui la maduresa havia matisat aquell apassionament, tot i que no l'havia esvaït, tant se val. Vivia en un pis del carrer de Bailén, a l'Eixample de Barcelona, elegant i amb molts detalls de bon gust, que tenia una galeria que donava a un d'aquells patis interiors que condensen l'ànima històrica i popular del barri. És a dir, Montserrat Roig vivia a l'escenari de les seves novel·les. Només havia de fer que mirar aquell decorat de jardineria domèstica, de gàbies amb canari, de palmeres, de cortinatges rere els quals una senyora gran passava hores i hores asseguda en una butaca de vímet, per respirar el mateix aire que els seus personatges.